Una sèrie produïda per la Fundació Sique
Històries diferents però que tenen una cosa en comú: cap d'aquestes persones necessitaven que les canviéssim. Necessitaven ser escoltades, Necessitaven oportunitats. Necessitaven confiança. Necessitaven els suports adequats.
I quan aquests suports han arribat, les seves vides han començat a
transformar-se per convertir-se en Vides Pròpies.
Això és el que intentem fer cada dia a la Fundació.
Episodi 3. Dani
El Dani va arribar a la Fundació l’any 2021, derivat per la Comissió de Suports a la Capacitat Jurídica, després que el Jutjat decidís que necessitava ajuda en la presa de decisions.
Al principi era una persona molt desconfiada, després d’haver sentit massa vegades que els professionals el controlarien o decidirien per ell. A això s’hi sumava una situació complicada: deutes, problemes de salut, relacions familiars deteriorades i hàbits poc saludables.
Els inicis no van ser fàcils, però a poc a poc vam construir una relació basada en la confiança i l’acompanyament. Es van activar els suports adequats, la seva economia es va estabilitzar, va reprendre les visites mèdiques i va recuperar el vincle amb la família. Sobretot, va tornar a creure en ell mateix.
Avui el Dani viu amb tranquil·litat, estabilitat i qualitat de vida, sabent que té persones al seu costat quan les necessita.
Episodi 2. Andrea
L’Andrea va arribar a la nostra Llar Residència l’any 2022, derivada per la Generalitat després de passar molts anys en un CRAE. Era molt jove, i el canvi no va ser fàcil: venia d’un entorn amb normes molt estrictes, pocs espais de decisió i poca autonomia personal.
Els primers temps van ser complicats. Costava trobar l’encaix, generar confiança i construir vincles. Però vam entendre que abans de demanar canvis calia generar seguretat, i abans de parlar d’autonomia calia construir confiança. I això és el que vam fer, a poc a poc i dia rere dia, a través de la relació educativa, l’acompanyament, l’escolta i la presència.
Avui l’Andrea és una jove empoderada. Ha desenvolupat una gran autonomia, ha aconseguit una feina i participa activament en les decisions de la seva vida. Té un somni molt clar: tenir algun dia el seu propi habitatge i viure de manera independent. I nosaltres estem convençuts que ho aconseguirà.
Episodi 1. Alejandro
L’Alejandro va arribar a la Fundació l’any 2015, derivat pels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, buscant una oportunitat per viure de manera més autònoma.
Poc després, però, va viure una pèrdua molt dura: va morir la seva mare, la persona amb qui tenia el vincle més fort de la seva vida. Aquell cop el va enfonsar. Va perdre les ganes de continuar endavant i va arribar a pensar que no tenia sentit seguir vivint.
En aquell moment, el que necessitava no era només un recurs, sinó suport emocional, persones al seu costat i la certesa de no estar sol.
Va accedir a un habitatge compartit i va comptar amb el suport de les educadores. Mica en mica va construir nous vincles i va començar a imaginar un futur diferent.
Avui aquell futur és una realitat: comparteix la seva vida amb en Xavi, la persona que estima. S’han casat, tenen el seu propi projecte de vida i viuen junts construint cada dia la seva felicitat.
Episodi 0. Núria
“La seva lesió a nivell físic sembla poca cosa, però psicològicament és molt important”, explica la mare de la Núria, de 42 anys i amb un grau de discapacitat superior al 90%.
La família va arribar a la Fundació Sique per l’angoixa dels pares: “Ens semblava que havíem de buscar una solució, perquè el dia de demà, quan nosaltres no hi fóssim, que estiguessin atesos, molt ben atesos.” Els inicis no van ser fàcils, però a poc a poc van anar posant fil a l’agulla i van trobar professionals que els van ajudar moltíssim. “Tu saps que truquis a la porta, a l’hora que truquis, sempre trobes algú que et dona resposta”, diu.
Avui la Núria és molt més autònoma, continua sent una noia feliç i continua anant al taller. Aquest canvi també ha transformat els seus pares: “En Josep i jo tornem a tenir una mica més de vida de parella.” I la tranquil·litat és total: “Sé que si a mi em passa alguna cosa, la deixo allà i no passa res. La Núria té la seva vida normal.”